De vegades tinc la sensació que el meu cos és maldestre i no sap com morir-se. Jolines! A hores d'ara, ja ben avançada la pel·lícula, estaria bé que es decidís per alguna malaltia i no estigués marejant la perdiu. Que si ara això, que si ara allò altre. Que si cal descartar, que si hauríem de medicar... que si una analítica, que si una ecografia...
I és que el cabronet que em sosté, compta amb la complicitat de la meva doctora, que sembla entossudida a complicar-li la decisió de com fer per morir, buscant i buscant diagnòstics on poder escollir. Penso que, al final, em posaran una foto al passadís de la fama de l'hospital i una cadira amb el meu nom, com les dels directors de cinema, a la sala d'espera de la primària. Vaig entenent allò del "descans en pau"
Santa paciència... ora pro nobis!
La Doctora fa la seva feina, i això que segur que no compta amb tots els mitjans necessaris per fer-la bé. Tu que sovint ballestreges (i amb raó), contra la sanitat, hauries de tenir en compte que metges i sanitaris salven la Sanitat a Catalunya, i amb ells moltes vides. Una Sanitat que va desmantellar Artur Más amb l'ajut incondiccional de Boi Ruiz.
Permite que aprendan las nuevas generaciones de médicos e investigadores con nuestros cuerpos. Y si de paso aciertan, pues mejor.
Es un crack!